Conferència pronunciada el dia 19 d’abril del 2008 dins l’acte “llengua i estat” organitzat per Catalunya Acció.
La mentida de la llengua
Sres, Srs,
Vull
començar la meva intervenció amb una afirmació del filòsof Francesc Pujols, que
és tota una declaració de principis.
“ la llengua és
l’ànima del nostre poble”
Entenent
com a ànima allò que dóna el caràcter, la manera única i genuïna de ser i manifestar-se de
cada ésser, ja sigui individual o col·lectiu. Per això quan l’ànima és negada o
suprimida el primer que es perd és la
voluntat de ser i la força per expressar
el caràcter propi.
Amb
aquesta afirmació, doncs, ens neguem a acceptar
l’escorça descarnada i purament materialista a què molts volen reduir la
nostra nació.
La
nació catalana, com qualsevol altra nació, és un organisme viu amb una força vital i una voluntat de
ser que cerca amb anhel l’expressió de la seva plenitud. Reconèixer aquest gruix
vital i espiritual del nostre poble, és la condició necessària per a copsar la
magnitud de la tragèdia lingüística que
patim, perquè en anorrear la llengua, es
destrueix, de fet, la consciència de nació.
El
sentit comú ens fa evident que podem ser
espoliats fins a l’extrem, però continuarem sent una nació mentre mantinguem la
qualitat que ens defineix: la llengua.
Ens
poden ofegar amb aeroports i infraestructures col·lapsades, però continuarem
bategant com a poble, mentre de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, parlem la mateixa llengua
de Llull, Verdaguer i
Fuster.
Ens
poden esquarterar entre estats i reduir-nos a províncies, però el sentit de
pertànyer a una mateixa unitat nacional perviu
mentre hi hagi la llengua que ens uneixi.
La
llengua,doncs, és el factor
determinant no només per a conservar la
consciència de nació, sinó per a mantenir el
caràcter i la voluntat de ser.
Mentre
la llengua és viva, l’ànima de la nació batega. Quan la llengua és substituïda, la consciència de nació i, per tant, la nació
mateixa es va esllanguint sense remei,
perquè li han sostret l’ànima, allò que li dóna l’alè vital.
Això
ho saben molt bé tots els qui volen la nostra dissolució com a poble, i per
això, amb l’ànim de rematar la llengua, ja prou ferida per la repressió legal,
la substitució demogràfica i la violència de tants segles, ara insisteixen en
inculcar un discurs frívol entorn de la
llengua catalana, que ignora
volgudament el significat de la llengua
en relació a la nació, i vol fer-la
veure només com un instrument de
comunicació, sense cap més significat, conculcant la cosmovisió i la manera de
ser del nostre poble, que la llengua reflecteix.
Aquest
discurs frívol entorn de la llengua és
promogut pels nostres
colonitzadors, que curiosament, no l’apliquen mai a la llengua de la metròpoli, i per una part significant de la classe política i intel·lectual catalana, que s’ha venut per
por, per interessos personals o per debilitat mental a aquest discurs letal, condemnant així la llengua a ser
l’eterna Ventafocs del país.
Per
CA la llengua és un dels eixos
fonamentals de la reconstrucció
nacional, per això a aquesta frivolitat
conceptual tan de moda, nosaltres hi
contrastem un discurs RIGOROS.
El
pensament rigorós et porta sempre a desxifrar les causes profundes dels problemes. I en el cas que ens ocupa, la CAUSA FONAMENTAL
de l’ensulsiada lingüística del català no és altra que el fet de ser una
COLONIA .
No
m’estendré en aquest punt, però pels qui
encara dubtin de la nostra condició de colonitzats, els diré que hi ha tres
trets que són comuns a totes les
situacions colonials, i que es compleixen amb escreix en el nostre cas.
-L’ús
de la força de les armes i la repressió per mantenir el territori annexionat a
la metròpoli. ( Guerra dels Segadors, Guerra del 1707-14, Guerra d’Espanya)
-L’espoliació econòmica.
-La substitució cultural i lingüística de la llengua i cultura pròpies
per la de la metròpoli.
Els
efectes que la colonització té són múltiples, però en el cas que ens ocupa n’hi
ha dos que són evidents:
–
la
castellanització/ afrancesament del nostre poble, en el territori depenent de
cada un dels estats a què estem
sotmesos.
–
Generació de l’ànima
d’esclau, que implica el debilitament progressiu del CARACTER del nostre poble.
Per
mantenir i incrementar aquests dos trets, la substitució lingüística i
l’afebliment del nostre caràcter col·lectiu, i amagar-ne la seva causa profunda, la colonització, s’ha teixit una enorme MENTIDA al voltant del nucli vitalitzador del
nostre poble: la llengua. Aquesta Mentida, com certifiquen els psiquiatres que treballen amb gent que hi
està sotmesa, cerca CONFONDRE, DEBILITAR i fer DEPENENT al nostre poble i evitar, d’una banda, que prenguem consciència de la nostra
colonització i, de l’altra, que trobem les raons i la força per agafar les regnes de la nostra
vida col·lectiva.
El
pas inexcusable, doncs, per entendre i per resoldre la situació lingüística que patim passa per desmantellar la gran mentida a què
estem sotmesos.
Aquesta
mentida es basa en l’ocultació i manipulació de sis punts fonamentals:
1- Es vol amagar per tots els mitjans
que vivim en una situació de colonització. Aquesta ocultació pretén
ignorar la voluntat d’anihilació que els
estats espanyols i francès han tingut històricament i encara tenen envers la
llengua i la cultura catalanes. Ara, però, s’ha substituït la persecució brutal per la mentida. En
ignorar volgudament que les llengües castellana i francesa són llengües imposades,
es fa creure que aquestes són també
llengües pròpies de Catalunya, perquè són les llengües dels estats en els quals
està inserida la nostra nació.
2- El segon punt, que està íntimament lligat amb el primer, és l’exigència de la primacia dels drets
individuals.
Aquesta exigència, que s’empara en
el punt anterior: la negació que som una colònia, es fa amb la finalitat,
lògicament mai explicitada, de conculcar
i impedir el dret que té el nostre poble
de fer de la seva llengua pròpia, en el seu territori, l’ única llengua d’ús
social.
Amb aquesta exigència s’entronitza
la llengua del colonitzador en el nostre territori i s’accelera el procés de
substitució lingüística.
No és gratuït que els qui tenen la poca vergonya d’exigir la imposició en l’àmbit lingüístic,
dels drets individuals dels que empren la llengua del colonitzador, per sobre
dels col·lectius del poble colonitzat, siguin els mateixos que promouen la
substitució demogràfica en què emparen les seves exigències, i els mateixos que dicten les polítiques que
situen la llengua catalana en clara inferioritat mediàtica i social. La situació no pot ser més
rocambolesca. Els opressors pretenen presentar-se com les víctimes.
3- Es vol fer creure que qualsevol
idea és defensable si es fa en un marc democràtic.
Aquesta idea que sovint surt en
debats televisius i que accepta com a
defensable la postura dels qui ens volen
sotmesos a Espanya i França, perquè ho fan en un marc democràtic és una
gran fal·làcia. D’entrada manipulen les
paraules, perquè de la submissió en diuen unió, amagant així la colonització
que s’entesten a negar per tots els mitjans.
La democràcia, com deia algú, és el
menys dolent dels sistemes polítics que coneixem, però no és la panacea i menys
la democràcia en què vivim, que evidencia contínuament que és més formal que
real.
Emparar-se, doncs, en la democràcia
per justificar la legalitat dels qui
defensen l’opressió del nostre poble és d’un cinisme escruixidor.
Què permetríem que es plantegés la legalitat de l’esclavatge
personal, per molt democràtic que fos el marc
en què es produís?
Es més, una democràcia que donés
llicència a aquesta formulació negaria
la seva pròpia essència. Per què llavors consentim i justifiquem els que defensen l’opressió de la nostra
nació adduint que els empara un marc pretesament democràtic?
Només això ja qüestiona la
democràcia en què vivim i mostra la necessitat d’un aprofundiment real en el
marc polític internacional pel què fa al respecte dels drets dels pobles en un context
democràtic. Si la llibertat de cada home
per a desenvolupar la seva
plenitud és sagrada, més sagrada és la
llibertat dels pobles i el seu dret de poder expressar la seva plenitud
lingüística i cultural en el territori
que els és propi.
4- Apel-lar al voluntarisme.
Srs, no es pot delegar la
pervivència d’una llengua al voluntarisme dels
qui la parlen, i menys quan aquest voluntarisme ha de fer front a una situació clarament favorable a la
llengua imposada.
Cal que entenguem d’un cop que UNA
LLENGUA NO PERVIU SI NO ES NECESSARIA.
En el camp de la biologia és llei
reconeguda que la necessitat fa d’un òrgan o una funció la garantia de la seva
existència.
En el camp social, la llei regeix
exactament igual. Si una llengua no és necessària en el territori que li és
propi acaba per extingir-se.
Per tant fer del voluntarisme l’element clau per a la
recuperació de la normalitat lingüística denota, o un desconeixement bàsic del funcionament de la realitat, o una
profunda mala fe. I els qui ho propugnen, normalment homes públics, queden
automàticament desqualificats.
5- El mite del provincianisme.
Fruit d’una política premeditada,s’han
anat enfonsant en l’oblit els referents culturals catalans( pensadors,
científics, literats, artistes..), donant preeminència a totes les manifestacions i referents culturals provinents de la
metròpoli, de la cultura imposada. Això
ha generat en molts catalans un menyspreu profund per les manifestacions
culturals que els són pròpies.
El missatge fins fa poc
expressament formulat, i sempre subliminalment comunicat, que allò que sorgeix del geni català és
provincià ha anat quallant en el psiquisme col·lectiu i ha generat autoodi en capes de població
considerables.
Hi ha una voluntat decidida de fer-nos creure que adoptant els referents
culturals espanyols/francesos no som provincians, quan és justament el
contrari.
Provincià és, i llegeixo
literalment, aquell que no té prou força per crear els seus referents
culturals, o no dóna valor als que té i no els cultiva, tot recorrent als forans.
Totes les cultures potents són
creadores i irradiadores de referents culturals. Es quan un poble negligeix les
seves expressions pròpies i adopta les d’una metròpoli que esdevé provincià. Tot el contrari del que ens
volen fer creure.
Així, doncs, la pràctica de molts mitjans de comunicació que es fan des d’aquí,
però que no es mereixen ser anomenats catalans, de cercar els referents fora de la nostra tradició no
fa més que enfonsar-nos en el provincianisme més xaró.
6- I per últim el més pervers de tots el enganys, el del bilingüisme.
Els seus ordidors l’imposen
venent-lo com un model de tolerància, quan de fet amaga la mort de la llengua catalana.
El bilingüisme és símptoma d’un procés
de substitució lingüística, i imposa una
situació sorgida de l’opressió i l’ús de la força, perquè en no qüestionar-la, la justifica i la
normalitza, fent evident la manca total
de voluntat per part dels que l’impulsen, de reconèixer el dret del nostre poble a ser en plenitud en el
territori que li és propi, i, per tant Srs, el bilingüisme no és de bon
tros cap model de tolerància, sinó una autèntica i subtil perversió de la
justícia.
Defensar el bilingüisme dintre d’un
mateix territori és donar per bons els símptomes d’un mal social, és defensar
el domini de la llengua imposada sobre la pròpia, i és condemnar inevitablement
a la desaparició la llengua més feble.
Tot l’exposat fins ara, ens ha de fer conscients:
a- Que la situació de la llengua
catalana és el resultat d’unes
polítiques colonitzadores perfectament
definides i conscients, encaminades a reduir la llengua a guetos cada vegada més minoritaris, a
fer-la innecessària i poc valuosa, convertint –la en una llengua de segona categoria. Aquesta poca vàlua genera en els qui la parlen un sentiment de
rebuig i d’autoodi, que n’assegura la desaparició a través de l’abandó portat a terme voluntàriament pels mateixos
parlants.
Ara ja no calen les prohibicions
brutals de les dictadures. La inducció perpetrada a través dels ofec dels mas mèdia i la destrucció de l’autoestima lingüística
són molt més efectives.
b-
Que
hi ha uns responsables d’aquesta
situació:
–
L’estat
espanyol i francès, amb tot el seu cos legal, funcionarial , polític i militar.
–
Els
polítics instal·lats a casa nostra, que
des de la transició i fins avui han
promogut activament en alguns casos, com socialistes i PP, la
mentida que ha configurat la situació actual, i en d’altres, l’han permès i
l’han dissimulat.
En cap cas no han mostrat el
coratge suficient per denunciar-la.
Això els fa, executors, a uns , i
còmplices als altres del GENOCIDI LINGUISTIC que pateix la nostra nació.
c- Que emmotllar-nos a questa situació, i acceptar com a normal o
signe de tolerància, els símptomes d’una malaltia lingüística, nascuda de
l’opressió, la mentida, la manipulació i la covardia, ens en fa responsables en
un o altre grau.
A
aquestes alçades ja s’ha d’haver fet
evident que aquesta situació generada per la colonització i manipulada
per la mentida, només té una sortida: la descolonització.
I això passa
per:
a- assolir en una primera instància un estat propi. Només així tindrem el poder i la responsabilitat per portar a terme
les polítiques que situïn la llengua com
un dels eixos vertebradors de la
reconstrucció nacional i facin efectiva la nostra descolonització.
b- reconèixer
el català com l’única llengua pròpia de Catalunya i fer-ne l’única llengua oficial i d’ús
necessari en tots els àmbits.
c- Iniciar, en pic l’equilibri de poders ens
ho permeti, un procés judicial amb
observadors internacionals, que posi en evidència el genocidi lingüístic a què ha estat i està sotmès
el nostre poble, i n’assenya-li els
responsables i col·laboradors. Amb això passarem full a la història,
restablirem la veritat, farem possible
que tots els qui han atemptat amb els seus actes o amb les
seves omissions contra la nació catalana, i encara són vius, quedin exclosos de la vida
pública, i tallarem de soca-rel les vel·leïtats dels qui vulguin imposar,
emparant-se en la demografia que les seves polítiques han configurat, les
llengües colonitzadores com oficials en
la nova Catalunya lliure.
La
responsabilitat de fer que tot això s’esdevingui, només la poden exercir les
persones que hagin demostrat amb els seus actes la llibertat d’esperit que no es
deixa enganyar ni claudica davant la mentida, i sense la qual la mera
consecució d’un estat propi representaria un pas endavant ben limitat. Catalunya
Acció vol fer evident la necessitat de portar a la praxis política una nova manera de fer. La d’aquells
homes i dones que
tenen la convicció que la vida pública i la solució dels seus reptes
exigeix una nova consciència que encarni alhora un profund sentit de la
justícia, una clara intel·ligència, un coratge ingent i una decidida voluntat
de servei. Només l’emergència d’aquesta
nova consciència ens permetrà encarar i
superar la mentida i la confusió que manté el nostre poble sotmès. Només
aquesta nova consciència lúcida i insubornable assolirà l’alliberament
que garanteixi el
restabliment de la nostra plenitud nacional i, òbviament, lingüística.
Moltes
gràcies.
Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció
