dissabte, 31 de juliol del 2021

LLENGUA: "La mentida de la llengua" Maria Torrents

LLENGUA:     "La mentida de la llengua"      Maria Torrents

12 de juny de 2008

https://blocs.mesvilaweb.cat/mtorrents/la-mentida-de-la-llengua/

General
0 comentaris

La mentida de la llengua

Conferència pronunciada el dia 19 d’abril del 2008  dins l’acte “llengua i estat” organitzat per Catalunya Acció.

La mentida de la llengua

 

Sres, Srs,

 

Vull
començar la meva intervenció amb una afirmació del filòsof Francesc Pujols, que
és tota una declaració de principis.

                        

                         “ la llengua és
l’ànima del nostre poble”

 

Entenent
com a ànima allò que dóna el caràcter, la manera  única i genuïna de ser i manifestar-se de
cada ésser, ja sigui individual o col·lectiu. Per això quan l’ànima és negada o
suprimida el primer que es perd és  la
voluntat de ser i  la força per expressar
el caràcter propi.

 

Amb
aquesta afirmació, doncs, ens neguem a acceptar 
l’escorça descarnada i purament materialista a què molts volen reduir la
nostra nació.

 

La
nació catalana, com qualsevol altra nació, és un organisme viu  amb una força vital i una voluntat de
ser  que cerca amb anhel l’expressió de  la seva plenitud. Reconèixer aquest gruix
vital i espiritual del nostre poble, és la condició necessària per a copsar la
magnitud de la tragèdia lingüística  que
patim, perquè en anorrear la llengua,  es
destrueix, de fet, la consciència de nació.

 

El
sentit comú ens fa evident  que podem ser
espoliats fins a l’extrem, però continuarem sent una nació mentre mantinguem la
qualitat que ens defineix: la llengua.

Ens
poden ofegar amb aeroports i infraestructures col·lapsades, però continuarem
bategant com a poble, mentre de Salses a Guardamar  i de Fraga a Maó, parlem la mateixa llengua
de Llull,  Verdaguer  i 
Fuster.

Ens
poden esquarterar entre estats i reduir-nos a províncies, però el sentit de
pertànyer a una mateixa unitat nacional perviu 
mentre hi hagi la llengua que ens uneixi.

 

La
llengua,doncs,  és el factor
determinant  no només per a conservar la
consciència de nació, sinó per a mantenir el 
caràcter  i la voluntat de ser.

Mentre
la llengua és viva, l’ànima de la nació batega. Quan la llengua és substituïda,  la consciència de nació i, per tant, la nació
mateixa  es va esllanguint sense remei,
perquè li han sostret l’ànima, allò que li dóna l’alè vital.

 

Això
ho saben molt bé tots els qui volen la nostra dissolució com a poble, i per
això, amb l’ànim de rematar la llengua, ja prou ferida per la repressió legal,
la substitució demogràfica i la violència de tants segles, ara insisteixen en
inculcar un discurs  frívol entorn de la
llengua catalana,  que ignora
volgudament  el significat de la llengua
en relació a la nació,  i vol fer-la
veure  només com un instrument de
comunicació, sense cap més significat, conculcant la cosmovisió i la manera de
ser del nostre poble, que la llengua reflecteix.

 

Aquest
discurs frívol entorn de la llengua  és
promogut  pels nostres
colonitzadors,  que  curiosament, no l’apliquen mai a la  llengua de la metròpoli, i per  una part significant de la  classe política  i intel·lectual catalana, que s’ha venut per
por, per interessos personals o per debilitat  mental a aquest discurs  letal, condemnant així la llengua a ser
l’eterna Ventafocs  del país.

 

 

Per
CA  la llengua és un dels eixos
fonamentals   de la reconstrucció
nacional, per això  a aquesta frivolitat
conceptual tan de moda, nosaltres hi 
contrastem un discurs RIGOROS.

 

El
pensament rigorós et porta sempre a desxifrar les causes profundes  dels problemes. I  en el cas que ens ocupa, la CAUSA FONAMENTAL
de l’ensulsiada lingüística del català no és altra que el fet de ser una
COLONIA .

 

No
m’estendré  en aquest punt, però pels qui
encara dubtin de la nostra condició de colonitzats, els diré que hi ha tres
trets que  són comuns a totes les
situacions colonials, i que es compleixen amb escreix en el nostre cas.

                                                   -L’ús
de la força de les armes i la repressió per mantenir el territori annexionat a
la metròpoli. ( Guerra dels Segadors, Guerra del 1707-14, Guerra d’Espanya)

                                                     

                                                   -L’espoliació econòmica.

                          

                                                   
-La substitució cultural i lingüística de la llengua i cultura pròpies
per la de la metròpoli.

 

 

Els
efectes que la colonització té són múltiples, però en el cas que ens ocupa n’hi
ha dos   que són evidents:

 

         
la
castellanització/ afrancesament del nostre poble, en el territori depenent de
cada un dels estats  a què estem
sotmesos.

         
Generació  de l’ànima 
d’esclau, que implica el debilitament progressiu del CARACTER  del nostre poble.

 

Per
mantenir i incrementar aquests dos trets, la substitució lingüística i
l’afebliment del nostre caràcter col·lectiu, i amagar-ne  la seva causa profunda, la colonització, s’ha  teixit una enorme  MENTIDA al voltant del nucli vitalitzador del
nostre poble: la llengua. Aquesta Mentida, com certifiquen  els psiquiatres que treballen amb gent que hi
està sotmesa, cerca CONFONDRE, DEBILITAR i fer DEPENENT  al nostre poble  i evitar, d’una banda, que  prenguem consciència de la nostra
colonització i, de l’altra, que trobem les raons i  la força per agafar les regnes de la nostra
vida col·lectiva.

 

El
pas inexcusable, doncs, per entendre i per resoldre  la situació lingüística que patim  passa per desmantellar la gran mentida a què
estem sotmesos.

Aquesta
mentida es basa en l’ocultació i manipulació de sis punts fonamentals:

 

1-     Es vol amagar per tots els mitjans
que vivim en una situació de colonització. Aquesta ocultació pretén
ignorar  la voluntat d’anihilació que els
estats espanyols i francès han tingut històricament i encara tenen envers la
llengua i la cultura catalanes. Ara, però, s’ha substituït  la persecució brutal per la mentida. En
ignorar volgudament que les llengües castellana i francesa són llengües imposades,
es fa creure que  aquestes són també
llengües pròpies de Catalunya, perquè són les llengües dels estats en els quals
està inserida  la nostra nació.  

 

2-     El segon punt, que  està íntimament lligat amb el primer, és  l’exigència de la primacia dels drets
individuals.

Aquesta exigència, que s’empara en
el punt anterior: la negació que som una colònia, es fa amb la finalitat,
lògicament  mai explicitada, de conculcar
i impedir  el dret que té el nostre poble
de fer de la seva llengua pròpia, en el seu territori, l’ única llengua d’ús
social.

Amb aquesta exigència s’entronitza
la llengua del colonitzador en el nostre territori i s’accelera el procés de
substitució lingüística.

No és gratuït que els  qui tenen la poca vergonya  d’exigir la imposició en l’àmbit lingüístic,
dels drets individuals dels que empren la llengua del colonitzador, per sobre
dels col·lectius del poble colonitzat, siguin els mateixos que promouen la
substitució demogràfica en què emparen les seves exigències,  i els mateixos que dicten les polítiques que
situen la llengua catalana en clara inferioritat mediàtica i  social. La situació no pot ser més
rocambolesca. Els opressors pretenen presentar-se com les víctimes.

 

3-     Es vol fer creure que qualsevol
idea és defensable si es fa en un marc democràtic.

Aquesta idea que sovint surt en
debats televisius i que  accepta com a
defensable la postura dels qui ens volen 
sotmesos a Espanya i França, perquè ho fan en un marc democràtic és una
gran fal·làcia. D’entrada manipulen  les
paraules, perquè de la submissió en diuen unió, amagant així la colonització
que s’entesten a negar per tots els mitjans.

La democràcia, com deia algú, és el
menys dolent dels sistemes polítics que coneixem, però no és la panacea i menys
la democràcia en què vivim, que evidencia contínuament que és més formal que
real.

Emparar-se, doncs, en la democràcia
per justificar  la legalitat dels qui
defensen l’opressió del nostre poble és d’un cinisme escruixidor.

Què permetríem  que es plantegés la legalitat de l’esclavatge
personal, per molt democràtic que fos el marc 
en què es produís?

Es més, una democràcia que donés
llicència a  aquesta formulació negaria
la seva pròpia essència. Per què llavors consentim i justifiquem  els que defensen l’opressió de la nostra
nació adduint que els empara un marc pretesament democràtic?

Només això ja qüestiona la
democràcia en què vivim i mostra la necessitat d’un aprofundiment real en el
marc polític internacional pel què fa al respecte  dels drets dels pobles en un context
democràtic. Si la llibertat de cada home 
per a  desenvolupar la seva
plenitud és sagrada,  més sagrada és la
llibertat dels pobles  i el seu dret  de poder expressar la seva plenitud
lingüística i cultural en el territori  
que els és propi.

 

4-     Apel-lar al voluntarisme.

Srs, no es pot delegar la
pervivència d’una llengua al voluntarisme dels 
qui la parlen, i menys quan aquest voluntarisme ha de fer front  a una situació clarament favorable a la
llengua imposada.

Cal que entenguem d’un cop que UNA
LLENGUA NO PERVIU SI NO ES NECESSARIA.

En el camp de la biologia és llei
reconeguda que la necessitat fa d’un òrgan o una funció la garantia de la seva
existència.

En el camp social, la llei regeix
exactament igual. Si una llengua no és necessària en el territori que li és
propi  acaba per extingir-se.

Per tant  fer del voluntarisme l’element clau per a la
recuperació de la normalitat lingüística denota, o un desconeixement bàsic  del funcionament de la realitat, o una
profunda mala fe. I els qui ho propugnen, normalment homes públics, queden
automàticament desqualificats.

 

5-     El mite del provincianisme.

Fruit d’una política premeditada,s’han
anat enfonsant en l’oblit els referents culturals catalans( pensadors,
científics, literats, artistes..), donant preeminència  a totes les manifestacions  i referents culturals provinents de la
metròpoli, de la cultura imposada. Això  
ha generat  en molts catalans  un menyspreu profund per les manifestacions
culturals que els són pròpies.

            El missatge fins fa poc
expressament formulat, i sempre subliminalment comunicat,  que allò que sorgeix del geni català és
provincià ha anat quallant en el psiquisme col·lectiu i  ha generat autoodi en capes de població
considerables.

            Hi ha una voluntat decidida  de fer-nos creure que adoptant els referents
culturals espanyols/francesos no som provincians, quan és justament el
contrari.

            Provincià és, i llegeixo
literalment, aquell que no té prou força per crear els seus referents
culturals, o no dóna valor als que té i no els cultiva, tot recorrent als  forans.

            Totes les cultures potents són
creadores i irradiadores de referents culturals. Es quan un poble negligeix les
seves expressions pròpies i adopta les d’una metròpoli que  esdevé provincià. Tot el contrari del que ens
volen fer creure.

            Així, doncs, la pràctica  de molts  mitjans de comunicació que es fan des d’aquí,
però que no es mereixen ser anomenats  catalans, de cercar  els referents fora de la nostra tradició no
fa més que enfonsar-nos en el provincianisme més xaró.

 

6-     I per últim el més pervers  de tots el enganys, el del bilingüisme.

Els seus ordidors l’imposen
venent-lo com un model de tolerància, quan de fet  amaga la mort de la llengua catalana.

El bilingüisme és símptoma d’un procés
de substitució lingüística, i imposa  una
situació sorgida de l’opressió i l’ús de la força, perquè en  no qüestionar-la, la justifica i la
normalitza, fent evident  la manca total
de voluntat per part dels que l’impulsen, de reconèixer  el dret del nostre poble  a ser en plenitud  en el 
territori que li és propi, i, per tant Srs, el bilingüisme no és de bon
tros cap model de tolerància, sinó una autèntica i subtil perversió de la
justícia.

 

Defensar el bilingüisme dintre d’un
mateix territori és donar per bons els símptomes d’un mal social, és defensar
el domini de la llengua imposada sobre la pròpia, i és condemnar inevitablement
a la desaparició la llengua més feble.

 

 

Tot  l’exposat fins ara, ens ha de fer conscients:

 

a-     Que la situació de la llengua
catalana és  el resultat d’unes
polítiques  colonitzadores perfectament
definides i conscients, encaminades a reduir la llengua  a guetos cada vegada més minoritaris, a
fer-la innecessària i poc valuosa, convertint –la en una llengua de segona  categoria. Aquesta poca vàlua  genera en els qui la parlen un sentiment de
rebuig i d’autoodi, que n’assegura la desaparició a través de l’abandó  portat a terme voluntàriament pels mateixos
parlants.

Ara ja no calen les prohibicions
brutals de les dictadures. La inducció perpetrada  a través dels ofec dels mas mèdia  i la destrucció de l’autoestima lingüística
són molt  més efectives.

 

b-    
Que
hi ha uns responsables  d’aquesta
situació:

         
L’estat
espanyol i francès, amb tot el seu cos legal, funcionarial , polític i militar.

         
Els
polítics  instal·lats a casa nostra, que
des de la transició i fins avui  han
promogut  activament en  alguns casos, com socialistes i PP, la
mentida que ha configurat la situació actual, i en d’altres, l’han permès i
l’han dissimulat.

En cap cas no han mostrat el
coratge suficient per denunciar-la.

Això els fa, executors, a uns , i
còmplices als altres del GENOCIDI LINGUISTIC que pateix la nostra nació.

 

c-     Que emmotllar-nos a  questa situació, i acceptar com a normal o
signe de tolerància, els símptomes d’una malaltia lingüística, nascuda de
l’opressió, la mentida, la manipulació i la covardia, ens en fa responsables en
un o altre grau.

 

 

A
aquestes alçades ja s’ha  d’haver fet
evident  que aquesta situació    generada per la colonització i manipulada
per la mentida, només té una sortida: la descolonització.

 

I això  passa 
per:

 

a- assolir  en una primera instància   un estat propi. Només així  tindrem el poder i la responsabilitat  per portar a terme

      les polítiques que situïn la llengua com
un dels eixos vertebradors de  la
reconstrucció nacional i facin efectiva la nostra descolonització.

 

 

 b- reconèixer 
el català com l’única llengua pròpia de Catalunya i  fer-ne l’única llengua oficial i d’ús
necessari en tots els àmbits.

      

 

 c- Iniciar, en pic l’equilibri de poders ens
ho permeti, un procés judicial  amb
observadors internacionals, que posi en evidència  el genocidi lingüístic a què ha estat i està sotmès
el nostre poble, i  n’assenya-li els
responsables i col·laboradors. Amb això passarem full a la història,
restablirem la veritat,  farem possible
que tots els  qui  han atemptat amb els seus actes o amb les
seves omissions contra la nació catalana,  i encara són vius, quedin exclosos de la vida
pública,  i tallarem de soca-rel  les vel·leïtats dels qui vulguin imposar,
emparant-se en la demografia que les seves polítiques han configurat, les
llengües colonitzadores com oficials  en
la nova Catalunya lliure.

 

 

 

 

La
responsabilitat de fer que tot això s’esdevingui, només la poden exercir les
persones que hagin demostrat amb els seus actes la llibertat d’esperit que no es
deixa enganyar ni claudica davant la mentida, i sense la qual la mera
consecució d’un estat propi representaria un pas endavant ben limitat. Catalunya
Acció  vol fer evident la necessitat  de portar a la praxis política  una nova manera de fer. La d’aquells
homes  i dones  que 
tenen la convicció que la vida pública i la solució dels seus reptes
exigeix una nova consciència que encarni alhora un profund sentit de la
justícia, una clara intel·ligència, un coratge ingent i una decidida voluntat
de servei. Només  l’emergència d’aquesta
nova consciència  ens permetrà encarar i
superar la mentida i la confusió que manté el nostre poble  sotmès. Només 
aquesta nova consciència lúcida i insubornable assolirà l’alliberament
que  garanteixi  el 
restabliment de la nostra plenitud nacional i, òbviament, lingüística.

 

 

Moltes
gràcies.

Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

Llengua i descolonització (Maria Torrents)

 19 de març de 2009

Llengua i descolonització


La independència és un pas imprescindible
però no suficient per a garantir la nostra
descolonització.

Una independència que no avali el retorn de la plenitud de la nostra ànima nacional, la llengua, representaria un autèntic fracàs, perquè negaria la nostra plenitud.

El tema de la llengua està immers en una  confusió i una manipulació volgu-dament provocada. Les veus afaiçonades per segles de submissió, massa comuns tristament en els ambients catalanistes i fins i tot independentistes,  es fan ressò d’un discurs imposat subtilment pels nostres colonitzadors  que podreix la possibilitat de restituir la justícia històrica, imprescindible per treure’ns de sobre el llast de corrupció de tants segles, i fa impossible la consecució de la plenitud lingüística que ens correspon.

Aquest discurs posat en circulació per tot l’espectre polític dels nostres colonitzadors consisteix a maquillar el dret de conquesta, brutalment emprat contra la nostra llengua, amb l’eufemisme dels “drets individuals” dels qui estan aquí, però sense la més mínima voluntat d’esdevenir d’aquí continuen entes-tats a  fer el que han estat fent durant segles: destruir la llengua catalana, tot reduint-la a una mera anècdota. Els nostres colonitzadors saben que la independència és imparable. El seu objectiu ara és que la nació catalana malgrat tenir estatus polític propi continuï sent un apèndix cultural, lingüístic, mental i de caràcter de l’antiga metròpolis.

Aquesta haurà estat, si ho permetem, la seva autèntica victòria, perquè en desa-parèixer l’ànima de la nació catalana, el nou estat ja no serà un estat català, sinó un estat satèl·lit d’Espanya.

Per assolir això, saben que han d’atacar amb encert el punt neuràlgic de la nostra manera de ser: la llengua. I ho fan amb el que el pensador Ken Wilber ha en-cunyat  amb el nom de “fal·làcia pre-post”, o sigui fan passar per un model “evolucionat”
allò que és realment una “involució”, ja que tot embolcallant el seu discurs amb un llenguatge de tolerància, estan acon-seguint,  de facto, la destrucció de la llengua de la nació sotmesa.

Ells saben que una llengua per ser viva ha d’acomplir dues condicions:

    ser necessària al seu territori.

  ser genuïna, rica i amb caràcter.

 

L’incompliment de qualsevol d’aquests dos punts condemna una llengua a la seva lenta, però irremissible desaparició. I  precisament
aquests dos principis  són atacats amb el
bilingüisme, que fa innecessari el català dins del seu territori natural, i amb la hibridització del català, l’anomenat catanyol, que preconitza la progressiva substitució de lèxic, expressions i estructures sintàctiques pròpies per calcs del castellà. 

Aquesta fal·làcia pre-post”, d’acord amb el designis dels seus creadors,  està actuant com un autèntic virus que s’ha infiltrat amb virulència dins del cos de la nostra nació, i no només ha dictat les praxis polítiques en l’àmbit lingüístic dels últims decennis, sinó que està contaminant i infectant les ments d’aquells catalans més febles, ingenus i porucs, que tot i anomenar-se indepen-dentistes, estan fent costat a aquestes pràctiques lingüístiques, proposant-les com a models  per al futur estat català.

Aquestes actituds posen en evidència que la qualitat mental que aquest virus ha produït en alguns dels nostres compatriotes està fent la feina a què estava destinat: que siguin els mateixos catalans els que enterrin la seva ànima.

Aquests ingenus, diuen desitjar una Cata-lunya lliure, però  emboirats pel virus de la demagògia  i per una falsa percepció de la convivència i la pau entesa com una contínua claudicació i acceptació de la situació que han generat centúries d’opre-ssió i colonització, estan disposats a renegar de l’heretat que els ha estat encomanada, i llençant-la inconscientment per la finestra, com aquell que llença un pellingot, preconitzen per al futur estat català:

    que el català tingui cooficialitat amb el castellà i el francès.

  Que en lloc del català, institucio-nalitzem el catanyol, un híbrid desvi-talitzat  que serà facilment engolit per les altres dues llengües, genuïnes i per tant amb forta vitalitat.


Els defensors d’aquestes tesis, demostrant l’obnubilació del seu pensament, ignoren
una implacable llei universal  que postula que tot allò que no és necessari acaba desapareixent, i encara gosen dir que de la implantació d’aquests dos punts en sorgirà una realitat lingüística que superarà l’absoluta fragilitat actual del català.

Pretenen fer-nos creure que aplicant encara més intensament la mateixa praxis amarada
d’esperit colonitzador, el país es desco-lonitzarà!!!

Qui mira la pròpia realitat nacional  a través dels ulls dels seus colonitzadors  fa evident
la seva incapacitat per desprendre’s de l’ànima d’esclau que han forjat tants segles de submissió.

Qui accepta, sense qüestionar-los, els resultats de la colonització que han generat  la  situació lingüística actual, i està disposat a malbaratar la seva ànima nacional per un híbrid sense suc ni bruc, demostra una incapacitat malaltissa per estimar  la pròpia manera de ser i per res-sonar amb la seva ànima col·lecti-va, perquè estimar genuïnament i sincera la pròpia idiosincràsia com a poble, és atribut de l’ànima, i condició indispensable per  a discernir l’esperit que batega dins de cada nació.

Aquesta incapacitat d’estimar i portar a la plenitud la nostra manera de ser col·lectiva són el camí segur per quedar desposseïts del tot, perquè només “a aquell que té (reconeix el sagrat valor del què és), li serà donat, i al qui no té, fins el poc que té li serà pres”.

La qüestió que es dilucida a l’entorn de la llengua és  la de decidir si volem un país amb  la personalitat lingüística que li corres-pon, o si acceptem la nostra hibridació, filla borda de la colonització.

Hem de decidir si ens resignem  a fer de
la nostra ànima nacional una ventafocs grisa i descolorida, que restarà sempre als fogons de la nostra nació, ni reconeguda ni estimada, o reivindiquem la rica, genuïna i  creativa llengua que ens han llegat els nostres avantpassats, i tot situant-la al centre de la nostra vida col·lectiva, li retornem la seva plenitud i li garantim el seu lloc en el món.

La garantia de futur per als  pobles, com per a  les persones, passa per assolir nivells cada vegada més profunds d’individuació, o sigui, de personalitat, conformada direc-tament pel caràcter que s’expressa en la llengua de cada poble.

Els pobles que ho entenguin i treballin en aquest sentit seran referents per a la humanitat sencera. Els que  renunciïn a  la seva personalitat esdevindran meres ombres en el concert de les nacions, per molt estatus polític independent de què
gaudeixin.

Es això el què volem per a la nostra estimada pàtria? Perquè aquest és el camí que ens preparen totes aquestes veus que defensen una llengua híbrida feta de pedaços de les  llengües  amb que hem conviscut forçats durant segles.

Cap país lliure i amb personalitat lingüística acceptaria un bunyol com aquest, perquè els homes  i els pobles lliures, no només políticament sinó també mentalment, saben que el futur no és dels que toleren l’afe-bliment que suposa la despersonalització, sinó dels que aprofundeixen en  la pròpia manera de ser, i  ocupant el lloc que els correspon, es fan respectar, tot  respectant els altres.

No és convertint-nos en una sopa aigualida que guanyarem el nostre futur i el respecte de les altres nacions, sinó esdevenint el vi saborós que estem cridats a ser. 

Si el model lingüístic que proposa la cooficialitat del castellà, francès i del catanyol com a llengües de la futura Catalunya lliure s’acabés imposant repre-sentaria un error històric més greu que el del Compromís de Casp perquè  hibriditzaria el català i en situar-lo al mateix nivell legal que el castellà i el francès en provocaria inexorablement la seva desaparició. I l’exe-cutor en seria, irònicament, la Catalunya lliure per la qual treballem.

Aquest és el futur, o més precisament, la manca de futur a què condemnen el català totes aquestes propostes que pretenen passar per “innovadores “i “tolerants”. La prova del cotofluix consisteix a preguntar-se si hi ha cap poble no colonitzat que accepti la desintegració de la seva llengua com a signe d’evolució. Els anglesos  titllarien aquestes propostes de “disgusting, demago-gical shit” si algú les goses plantejar per a la seva estima-da  llengua anglesa, perquè ells, uns mes-tres en aquest àmbit, saben que per garantir la vitalitat i la universalitat d’una llengua se li ha de salvaguardar el caràcter i la perso-ñnalitat, fer-la ser, en definitiva, genuïnament original i, sobretot, garantir-n’hi la primacia a la seva nació.

Tenim davant nostre el repte de la descolonització. La independència política n’és només el primer pas imprescindible, però la tasca que cal fer va molt més enllà del mer alliberament polític. 

Cal retornar-nos la llibertat i la plenitud, i això implica com a tasca prioritària desenterrar la nostra ànima nacional del racó on l’ha condemnada tants segles de menyspreu i negligència. La llengua serà el paràmetre més evident del reeiximent del procés de descolonització o del seu fracàs.

Els qui no tenen clar que l’objectiu final és la descolonització, i empesos per la desídia, la comoditat o la ingenuïtat patològica, estan disposats a qualsevol renúncia, per fona-mental que sigui, a fi  d’eludir el conflicte, estan treballant, en siguin cons-cients o no, al servei dels que ens tenen amorrats al piló i que  volen impedir la plenitud de la nostra llengua fins i tot en la  Catalunya políticament lliure que saben inevitable.

Permetrem que els que menyspreen amb tanta inconsciència l’ànima del nostre poble  dirigeixin el timó de la independència, i arruïnin la possibilitat de la Catalunya políticament lliure, socialment justa, econò-micament pròspera i espiritualment gloriosa que tants anhelem. 

Maria Torrents

Consellera de Catalunya Acció, 2009