Propostes honestes a l’Institut d’Estudis Catalans (Sobre la «irlandització» del català, 5)
Acabarem aquesta sèrie sobre la degradació accelerada del català, que Quim Monzó anomena «irlandització». En aquest article vull parlar de l’acadèmia de la llengua, l’Institut d’Estudis Catalans. Pot fer-hi fer res, en tot aquest problema? L’actuació de la Secció Filològica (SF) de l’Institut va en la línia de frenar aquesta desfeta?
Per començar, hauríem de veure quines funcions té assignades la Secció Filològica. Podem llegir en la web de l’Institut que són tres: establir la normativa lingüística, estudiar científicament la llengua i fer «el seguiment del procés de normalització en el conjunt de les terres de llengua i cultura catalanes». Tanmateix, en la web en què es detalla com s’acompleixen aquestes funcions no veiem enlloc que parli, per exemple, de vetllar pel bon ús de la normativa lingüística als mitjans de comunicació públics ni tampoc d’establir mesures per a garantir la qualitat lingüística dels professionals dels centres d’ensenyament, dels centres de lleure, de l’administració, etc.
‘Canvi d’agulles’, Acadèmia Oberta, És a Dir…En relació amb els mitjans de comunicació, la política que ha seguit la SF ha anat en una direcció ben diferent d’aquest seguiment de què parlàvem. La SF —això sí— hi ha donat molta importància, al contacte amb els mitjans de comunicació. Per això ha promogut la creació de l’Acadèmia Oberta, una mena de fòrum de debat integrat per correctors, guionistes, escriptors… Els membres més actius d’aquesta Acadèmia Oberta és format pels autors de Canvi d’agulles,[1] un llibre publicat el 2015 amb l’objectiu d’aplegar propostes de modificació de la normativa lingüística en aspectes en què els autors consideraven que «grinyolava». La major part d’aquestes propostes anaven en la direcció d’acostar la norma a «l’ús real de la llengua», amb el propòsit evident de fer entrar un bon nombre de castellanismes en els texts normatius sancionats per l’Institut d’Estudis Catalans.
Tanmateix, la SF no s’ha relacionat amb aquest grup amb l’objectiu d’oferir alternatives genuïnes a les interferències acceptades pels mitjans de comunicació, sinó a l’inrevés: s’ha deixat influir pel grup i «ha adaptat» la normativa a les seves peticions. D’ençà que es va publicar el llibre i, més tard, es va constituir l’Acadèmia Oberta, hem vist com, efectivament, la norma s’ha anat «emmotllant» a les propostes de Canvi d’agulles. Això es pot observar tant en les obres normatives noves (ortografia i gramàtica), com en unes certes modificacions del DIEC.[2] Llegint aquest llibre, sembla ben bé que les propostes dels autors per a castellanitzar la llengua no tinguin aturador. Inclou una frase segurament resumeix l’esperit del grup: «La norma és indispensable i un se l’ha de saber de dalt a baix per permetre’s el luxe de transgredir-la.»
Deixant de banda l’Acadèmia Oberta, la relació de la SF amb el grup de «transgressors» es pot comprovar també en l’activitat quotidiana. N’és un exemple la vinculació entre l’Institut i l’És a Dir, el portal lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans de Comunicació (CCMA). Sobre els usos no autoritzats per la norma que sentim constantment en els mitjans de la CCMA, podeu llegir aquest article rigorós del doctor Gabriel Bibiloni (Universitat de les Illes Balears), que documenta unes 250 incorreccions «beneïdes» per l’És a Dir. En vista d’això, caldria esperar que la SF reaccionés amb alguna mena d’advertiment o, si més no, proposant alternatives per esquivar les interferències. Doncs, paradoxalment, la Secció Filològica i, fins i tot, l’Institut com a institució no s’han estat d’elogiar la tasca de l’És a Dir com a «eina viva per a una llengua viva».
Per una altra banda, cal observar que una bona part d’aquests mitjans tan influents en la SF (El Periódico, El País, La Vanguardia) són escrits originàriament en castellà, cosa que, inevitablement, influeix en el model de llengua i en les solucions concretes que propugnen.
Aquesta preferència pels mitjans de comunicació ha fet que fins i tot els seients de la SF, tradicionalment destinats a personalitats de l’àmbit acadèmic (professors d’universitat o filòlegs destacats pel rigor de llurs estudis), hagin estat ocupats aquests darrers anys per persones considerades «mediàtiques».[3]
En definitiva, la Secció Filològica, a la qual correspondria de vetllar pel compliment de les normes que promulga, encoratja els mitjans que les transgredeixen a continuar-ho fent. Heus ací un bon contrasentit.
Llengua ‘viva’, ‘flexible’, ‘moderna’…: l’engany de les paraulesA parer nostre, el capteniment de la SF indica que s’ha deixat enlluernar per una falsa dicotomia entre un model de llengua «arcaïtzant» i un de «modernitzador», entre «encarcarament» i «flexibilitat», entre una «llengua barcelonina i viva» i una «llengua rural i moribunda», entre «senzillesa» i «enrevessament» i això l’ha dut —d’uns quants decennis ençà— a prendre decisions que comprometen la subsistència de la llengua, que en fan perillar els fonaments. Abans de la primera edició del DIEC (1995), la SF ja es va sentir seduïda per la necessitat de «modernitzar» certs aspectes gràfics de la normativa[4] i d’acceptar castellanismes, tant en les noves entrades com en les accepcions de les velles.
Aquest enlluernament també ha dut la SF a tancar-se i a no escoltar sinó un discurs: el que parla d’acceptar a ulls clucs, d’una manera resignada, la «realitat», sense plantar cara de debò a la degradació de la llengua, fins al punt que es pot arribar a comprometre’n aspectes fonamentals, com ara la genuïnitat i fins la unitat lingüística.[5]
Aquest tancament ha fet que, dels anys 1990 ençà, dins la SF hagi anat perdent pes la «saviesa» acadèmica, en favor d’una visió poc científica, mancada de rigor i de sistematicitat: qualsevol solució nova se supedita a «l’ús real de la llengua», és a dir, a la llengua parlada de Barcelona, sense tenir en compte ni la resta de parlars, ni els estadis anteriors del català ni les llengües de l’entorn.
Especialment, és molt de doldre que no s’hagi tingut en compte la feina del món universitari quan anava en una línia oposada a aquest model «light» dels mitjans de comunicació barcelonins. Per exemple, la SF no ha considerat en absolut les anàlisis i estudis científics ni les opinions crítiques dels doctors Gabriel Bibiloni i Jaume Corbera, de la Universitat de les Illes Balears; ni del doctor Josep Murgades, de la Universitat de Barcelona.
Amb aquesta actitud, la SF sembla que perdi de vista un fet importantíssim: que el català no és una llengua normal, sinó minoritzada, en risc d’extinció. Per aquesta raó no pot tractar-la com si fos una llengua forta. La interferència del castellà és tan aclaparadora que cal actuar tothora per a preservar allò que encara tenim. Altrament, la llengua pròpia perilla de desdibuixar-se, de desfer-se, de dissoldre’s en la llengua forana —i dominant.
Propostes honestes a la Secció FilològicaNo cal insistir més en els perills que assetgen el català, perquè n’hem parlat manta vegada i perquè qualsevol persona mínimament observadora els pot veure cada dia. Per aquestes raons, a parer meu, convé un canvi d’orientació de la SF, que ha de tenir un paper responsable i actiu per a superar la gravetat de la situació.
Crec que l’Institut d’Estudis Catalans hauria de reconsiderar el paper de la SF en relació amb els mitjans de comunicació: en compte de subordinar-s’hi per a «emmotllar-hi» la normativa, la SF hauria de defensar la normativa i, alhora, cercar i proposar alternatives vàlides i genuïnes que siguin un ajut als professionals dels mitjans per a no haver de recórrer a calcs del castellà.
Considero, així mateix, que la SF ha de tenir presents les aportacions de membres de la comunitat científica que s’han destacat en la defensa i l’aprofundiment de la línia traçada per Pompeu Fabra.
En definitiva, penso que la SF ha de recuperar el tremp científic i eixir del parany de la «modernitat», és a dir, actuar decididament per a plantar cara a la interferència aclaparadora del castellà en compte de deixar-se arrossegar resignadament per la degradació estructural del català.
És innegable que la Secció Filològica ha tingut un paper fonamental d’ençà que es va crear, tant en el període inicial de fixació de la normativa com durant tot el temps fosc del franquisme i també després. Avui, en aquest moment tan delicat, és quan més convé que exerceixi —d’una manera coherent i decidida— l’autoritat que s’ha guanyat durant més d’un segle.
[1] Magí Camps (La Vanguardia, vocal de la SF), Ricard Fité (El Periódico), Agustí Mas, Rudolf Ortega (El País), Albert Pla (Ara), Ernest Rusinés (Televisió de Catalunya), Màrius Serra (enigmista, membre de la junta directiva de la SF), Ramon Solsona (escriptor), Pau Vidal (encreuaire i escriptor) i Enric Gomà (guionista de televisió, editor del llibre).
[2] En són exemples la supressió de diacrítics, la duplicació de la lletra S en mots com asexual, la supressió de dièresis, l’eixamplament de l’ús del verb estar en detriment del verb ésser, l’acceptació de la combinació pronominal «els hi» en lloc de «els el», «els la», «els ho», «els els», etc., l’admissió de per en compte de per a davant infinitiu, l’acceptació de preposicions davant d’infinitiu i de la conjunció que («pensa en menjar» o «conscient de que»), l’entrada de castellanismes diversos al DIEC (com ara carpa, disseccionar…)… Tanmateix, la llista de peticions del grup és molt més llarga: inclou, per exemple, l’acceptació del lo neutre i de mots com ara bocata, marica, molar, tuberia, nòvio…, peticions que, ara com ara, no s’han acceptat.
[3] És el cas de l’enigmista Màrius Serra i del cap de correctors de La Vanguardia, Magí Camps.
[4] Per exemple, va suprimir el guionet i va canviar formes de composts amb S líquida, de manera que les noves s’assemblessin a les castellanes.
[5] És significativa la coincidència de dues frases escrites amb força anys de distància. La primera és d’Ivan Tubau, un dels promotors del «català light» dels anys noranta (i fundador de Ciutadans): «És clar que aquesta llengua s’assemblarà al castellà, potser cada cop més. És natural que sigui així, fa molt de temps que passa i no es pot impedir de cap manera enraonada que continuï passant. Més val acceptar-ho. No és pas cap drama que dues llengües s’assemblin molt. I, sobretot, el català castellanitzat és l’únic català viu, i per tant l’únic que pot sobreviure.» La segona és de Magí Camps, cap d’edició de La Vanguardia, arran de la publicació de la nova gramàtica: «Si la majoria de les persones fan servir una construcció gramatical que fins ara no era normativa, un dia o altre cal fer-la entrar dins de la gramàtica, agradi o no agradi, vingui del castellà o hagi aparegut per generació espontània.» Recordem que, d’ençà del desembre proppassat, M. Camps és membre de la Secció Filològica.
També us pot interessar:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada