Ara SI toca, il·lustres diputats

Mercè Escarrà i Caudet

 El proper 13 d’abril arriba al Parlament la votació de la llei que més necessita aquest país, la llei d’independència. I ho fa en un moment en què Catalunya està patint una de les crisis més importants de la seva història, tant a nivell identitari com social i econòmic, fet –aquest darrer- que ha dut molts escèptics i contraris a les tesis independentistes a abraçar l’estelada com a única sortida a la degradació del país.
És en aquests moments crucials de la història -on es prenen decisions transcendentals de cap a on volem portar la nació- que calen persones valentes i amb determinació, capaces de donar un cop de timó sense que els tremoli el pols. I precisament això és el que els ciutadans esperem dels nostres diputats, almenys d’aquells que es consideren patriotes i demòcrates. Dels que són conscients que la sobirania del país rau en el poble català i que és precisament al poble català a qui s’ha de facilitar les eines perquè arribat el dia pugui donar el mandat de proclamar la independència al Parlament de Catalunya.
És per això que, de la mateixa manera que s’espera el vot en contra a la llei dels partits d’obediència espanyola, també hi ha l’esperança intacta de que, el dia 13, els 62 diputats de CIU hi votin a favor. Que la llei prosperi depèn d’ells; ara tenen una oportunitat d’or de treure’s del damunt la fama de la puta i la ramoneta, de ser un partit que vol i dol, acomplexat, amb dubtes i pors atàviques.
Un vot en blanc suposaria regalar la victòria a l’Espanya casposa perquè continuï comportant-se amb Catalunya com una boa constrictor. Seria derrotar-nos a nosaltres mateixos, una mena de suïcidi ritual.
Tenint en compte la idiosincràcia de la federació nacionalista, i tement que un unànime vot a favor serà difícil d’aconseguir –tenint en compte la presència de certs elements espanyolistes com ara Santi Vila, Joana Ortega o Pilar Fernández Bozal- el més coherent seria donar llibertat de vot. Convergència i Unió sempre ha presumit de ser un partit centrista on totes les sensibilitats més o menys nacionalistes hi han tingut cabuda, on la independentista JNC hi troba el seu lloc. Ara és un bon moment per demostrar-ho al poble català  i per agraïr  a tants i tants independentistes de bona fe la confiança dipositada a la federació nacionalista a les darreres eleccions.
No m’imagino a Josep Maria Vila d’Abadal votant en contra de la llei d’independència. Tan de bo s’hi sumin tots, perquè aquest pas el farem entre tots. Tenim presones brillants al capdavant, cervells privilegiats com el de l’Alfons López Tena. Aprofitem-ho, aprofiteu-ho il• lustres diputats perquè d’ocasions com aquesta en passen ben poques. Ara si toca, i vosaltres ho sabeu.